Torreta Miramar

Data:
Adreça: Carrer de la Torreta de Miramar
Arquitectes:

L’escriptor i intel•lectual Francisco Almela i Vives va deixar testimoni d’esta alqueria en el seu llibre Alqueries de l’Horta Valenciana (1932). Així ens compte, que es trobava “en l’antic Camí de Farinós nombre 7. S’anomena de Miramar per l’esvelta torreta quadrada que s’alça sobre la sostrada a dos vessants; torreta que està rematada per un punxegut capitell de teules amb les arestes de color i que en el cos té dos finestres superposades a cada costat. El més notable d’esta alqueria, que és de tipus prou simple, amb porta de mig punt i dos files de huit finestres cada una en la fatxada principal – resulta l’adaptació que s’ha fet del seu costat este, convertit al seu torn en una fatxada de xalet vuitcentista amb els seus acroteris de fang, amb el seu gran mirador de fustes calades, amb la seua escalinata, amb la reixa que tanca un jardí en què despunten palmeres i eucaliptus. És una curiosa transformació, a través dels segles, de la convivència, en el mateix edifici, de propietaris i colons.”

Seguir llegint…

Teresa, la filla de l’últim habitant de l’alqueria, Jose Antón Medina, ens compte com era viure en esta alqueria, que bé pareixia un palauet. Gràcies a ella, hem pogut reconstruir part de la història d’este edifici desaparegut. Com bé escriu Almenar i Vives, tenia una torre des d’on es veia perfectament el mar, d’ací el seu nom. No obstant això, ens confirma que se situava a l’altre costat del Camí Nou d’Alboraya (actual Emilio Baro), i no en el camí de Farinós. Tere recorda que era una de les poques construccions que hi havia en eixa zona i que es trobava rodejada d’horta, en un lloc privilegiat: “era un raconet, que era tot de construcció antiga. Molt prop de l’alqueria hi havia un molí, damunt d’una séquia, amb un arc i un xicotet pont que pareixien romans”.

José va llogar l’alqueria a unes “senyoretes”, de classe alta, que va conèixer passejant per l’Albereda, entorn de 1930. En aquell moment, la renda que es pagava per una alqueria tal com esta, era una misèria. Es tractava d’una construcció molt àmplia, en la que convivien dos famílies, en parts diferenciades. La família de Tere accedia per l’entrada principal i els llogaters entraven per una porta lateral de l’edifici. Ambdós famílies vivien llogades. Per dins es comunicava a través d’una porta amb la part en què vivien els casolans que s’encarregaven de cuidar tota la finca i vivien de les terres que esta tenia. La família Laguarda Carsí, van ser els últims casolans que allí van viure. A més de treballar la terra, els fills dels casolans, també tenien en l’andana cucs de seda, com un complement econòmic molt típic de l’agricultura valenciana en aquella època.

Era una alqueria molt gran, i el seu sostre era de teula moruna, culminada per la torreta. Per a pujar a la mateixa, hi havia una escala de caragol de fusta. En l’entrada hi havia una escalinata que donava pas a unes quantes habitacions. El sòl de la casa estava fet amb rajoles formant mosaics. D’allà s’accedia al pis de dalt, on hi havia onze habitacions. L’habitació principal, que se situava damunt de l’entrada, tenia un gran balcó acabat amb marquesines, amb fustes tallades a l’estil àrab. La porta, en forma redona, tenia un gran arc i dins de la casa hi havia un altre arc, que creava dos espais. Tenia també un gran pati amb una cuina (calderer), amb un pou àrab i una xiumeneia. A més, tenia un forn morú on es coïa el pa i es feien tots els dolços. En la paret, en la part de dalt hi havia una prestatge ple de llibrells i plats molt antics. Segons recorda Tere, la casa a última hora estava per a restaurar, ja que era molt antiga. No se sap de quina data era la construcció, però per descomptat, es pot afirmar que tenia, si no una procedència àrab, una gran herència d’esta cultura.

L’alqueria tenia un jardí frondós amb arbres grandíssims, palmeres, plataners, arbres fruiters, etc. Tots els dies s’acostaven pintors, tractant de plasmar la bellesa del lloc en un llenç. Les propietàries anaven allí d’expansió a passar el dia, per a gaudir de la tranquil•litat i la calma que oferia aquell entorn.

Jose va muntar una granja per a benefici propi en esta alqueria. Era principalment d’aviram, encara que a més tenia altres animals per a consum particular.

Les propietàries de l’immoble i els terrenys ho van deixar tot en herència a les monges Teresianes, amb la condició que ho habilitaren com a col•legi. Però pel fet que la granja era considerada una indústria molesta, amb males olors, les Teresianes van demanar permís al papa del moment per a poder vendre este terreny com a solar i, amb el benefici obtingut, construir el degut col•legi en un altre lloc.

Bé és cert que podrien haver llevat les funcions de granja i haver mantingut l’edifici degut al seu gran valor patrimonial, però com ha passat amb tants altres emblemes de la cultura valenciana, no va ser així.

D’esta manera en 1970, van informar Jose i la seua família que els desnonarien. Jose va dir una frase, que es repetix en la història de Benimaclet: “A mi d’ací em trauran amb els peus per davant”. El desdonament anava a produir-se el 31 de març i, casualment dos dies abans, Jose va morir sense veure el futur que li esperava a la seua estimada casa
No van tardar molt a enderrocar este edifici, que prompte es va veure sotmès al saqueig i el robatori. La família de Jose va obtindre una escassa compensació econòmica per l’ajuntament.

Així, Benimaclet va veure desaparèixer, en 1971, una alqueria destacada per la seua singularitat i bellesa. Hui en dia, el carrer on s’ubicava porta el seu nom Per a recordar la seua existència i la importància que va tindre en l’època.