Escorxador

Data: se acabó de construir en 1927
Adreça: se situaba junto al Camino de Farinós, concretamente entre las calles San Columbano, Masquefa y Avenida Valladolid
Arquitectes:

L’antic escorxador se situava al costat del Camí de Farinós (avui desaparegut part del seu recorregut), concretament entre els carrers Sant Columbà, Masquefa i Avinguda Valladolid.

Hem pogut saber que per a poder construir aquest edifici, es van haver d’expropiar els terrenys on s’emplaçava. En l’arxiu històric de València es troba tota la documentació burocràtica epistolar, pròpia de l’època. El terreny va ser expropiat a Don Vicente Giner per la quantitat de 1400 pessetes l’any 1926. “La mitja fanecada que s’ha d’adquirir d’aquest camp per a la construcció de l’Escorxador, correspon a l’angle Nord-oest, i els límits són per tant: Nord i Oest camí de la Rambla, Sud i Est terres del camp que segrega propietat de Don Vicente Giner Ciurana” (Font: Arxiu Històric de València). A més el colon que regentava les terres, Manuel Belenguer, va ser indemnitzat amb la quantitat de 165 pessetes.

Seguir llegint…

L’escorxador es va acabar de construir en 1927. Però segons les dades trobades a l’arxiu, en 1930 seguia sense estar obert al públic, per la qual cosa els veïns van decidir escriure una carta a l’Ajuntament.

“Varios vecinos de Benimaclet solicitan se abra al público el Matadero de dicho poblado.

Los vecinos del poblado de Benimaclet que suscriben a V. E. Atentamente acuden y exponen:

Que en el año 1927 fueron terminadas las obras de construcción del nuevo matadero de dicho poblado, y como en la fecha actual se halla este cerrado a los servicios propios de dicho establecimiento por no haberse procedido a la apertura del mismo.

Suplican a V.E. que previos los trámites legales se sirva a ordenar a que se proceda a dicha apertura ya que reúne las condiciones higiénicas exigidas y hallarse también establecido el servicio de aguas potables en el interior de referido establecimiento.

Otro si que actualmente se procede al degüello de las reses, cuyas carnes se expenden al público en las carnicerías, en casa de los cortantes, y ya que esto queda prohibido por el Reglamento de Sanidad, ruegan sea atendida esta petición al objeto de que a la mayor brevedad posible se proceda a la apertura oficial antes indicada, ya que así se da cumplimiento a los prescrito en el Reglamento citado, se evita el degüello clandestino de reses y se dota a dicho poblado de un servicio tan sumamente importante, que daría al vecindario la absoluta confianza de la salubridad de las carnes que se expenden. Gracia que espera merecer de V.E. cuya vida guarde Dios muchos años.”

Les següents dades ens refereixen a la construcció de la casa del conserge de l’escorxador, en 1932, per la qual cosa suposem que ja estaria obert al públic en eixa data.

Al recinte de l’escorxador vivia doncs el conserge, la filla del qual, recorden, “era molt bonica i cantava molt bé”. Existia un servei de “matarife” i, a més, devia també acudir el veterinari per a certificar la mort de l’animal. No era un esdeveniment diari, ja que els animals xicotets es mataven a les cases i únicament es portaven a l’escorxador els caps de bestiar, i a Benimaclet, poble de llauradors, no hi havia moltes famílies que tingueren caps de bestiar per a matar.

Fins a finals de la dècada dels seixanta del segle passat, va funcionar l’Escorxador Municipal de Benimaclet, entitat depenent de l’Ajuntament de València. Encara després d’haver deixat les seues funcions d’Escorxador, l’empleat municipal, que va exercir de conserge vigilant de l’edifici, va viure allí juntament amb la seua família.

Quan ja no existia com a Escorxador i estava mig en ruïnes, ens explica un veí: “Els xiquets més atrevits ens desplaçàvem des del poble fins a allí a la recerca d’aventures i moltes vegades el vigilant, que es prenia molt de debò la seua missió, eixia a espantar-nos.” En el moment de la seua desaparició com a Escorxador, l’entorn encara estava sense urbanitzar. Podem dir per tant que es trobava en plena horta als afores de la zona nord del barri.

Ja a mitjan dels anys vuitanta del segle passat, l’edifici va ser cedit temporalment a una associació dedicada a l’ajuda i rehabilitació de drogodependents, anomenada “El Patriarca”. Els pacients d’aquesta associació, que vivien a l’edifici, van netejar i van reformar el local.

Als pocs anys aquesta associació va abandonar les instal·lacions i aquestes van ser ocupades per l’associació ASINDOWN, entitat dedicada a la cura i atenció de persones amb Síndrome de Down.

Ja al començament del present segle XXI, l’edifici va ser enderrocat i en part del lloc on s’emplaçava, es va construir un edifici d’habitatges. D’aqueixa manera desapareixia un senyal d’identitat més per a diverses generacions d’habitants de Benimaclet i una oportunitat d’haver convertit l’edifici en la Casa de la Joventut i Cultura que des de l’A.VV de Benimaclet s’havia vingut reivindicant en els anys vuitanta.

0 replies

Deixa un comentari

Vols unir-te a la conversa?
Sigues lliure de contribuir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *