Allí es portaven els morts d’aquest poble. El mitjà de transport podia ser en
carro o a coll. Sembla ser que aquesta última modalitat era la més usual. Hi havia ja un itinerari previst, aquest era a través del Camí Vell de Benimaclet, i que després de travessar camps, sèquies, etc. tenia l’entrada a València pel

Pont del Real i una vegada creuat aquest, l’itinerari que seguia la comitiva passava pel descampat de la plaça de Predicadores. Sempre a la dreta, fins al carrer Xufa en què es trobava el Vallejar. Altres carrers que ho delimitaven eren els de la Congregació Xaboners i un petit canyís que ho circumdava acabant en una plaça en la qual desembocava el carrer Altar de Sant Vicent. Avui aquests carrers han canviat i vénen a ser Bonarie, Conde Montornés, Mar, etc. Quan s’habilita un cementiri per a la nova parròquia, ací en Benimaclet, el Vallejar és cedit a la parròquia de Sant Tomás.

En Benimaclet

Pels llibres i les anotacions concretes es dedueix que a l’hora d’efectuar
enterraments, hi ha dos llocs on poder fer-ho. Tal vegada fins a junts, però diferenciats en tant que un d’ells, el Got dels Santos era lloc habitual d’enterrament de tots els confrares i la seva família. Ho tenien com assegurat. No obstant podia enterrar-se en aquest Got, encara que no es pertanyés a la Confraria, això sí, pagant la quantitat estipulada en aquell moment.

Un altre lloc era el Got de les Ànimes. Ací s’enterrava a tots aquells que eren aliens a la confraria i qui dictaminava o autoritzava el seu enterrament era l’autoritat civil del moment perquè es parla de llicència del Sr. Oficial. Ací es donen casos, com el que descriu el rector, que “va ser enterrat per amor de Déu per no tenir cosa alguna”.

De diferents parts, i no només de la *feligresía, serien enterrats en el Got dels Sants. Es portaven difunts d’Alboraia i Ruzafa, la qual cosa ens dóna a entendre que Benimaclet, per ser la Seu de la Confraria dels Santos de la Pedra, atreia als devots llauradors de tota l’horta de València. Tal vegada per això les taxes de defunció i enterraments en la Parròquia es veien engruixades quan en realitat no eren tan nombroses.

Ens crida l’atenció l’expressió “got”. És una paraula que equival a cavitat, buit o avui i ve expressada en cementiris antics. Podia també donar-li nom a aquell costum de posar un got de llàgrimes que era un petit recipient que s’adjuntava a les criptes o tombes el qual s’havia de recollir i conjuminar les llàgrimes vessades pels familiars i amics d’aquell, les restes dels qualsquedaven allí.

El nou emplaçament es fa al costat de la parròquia amb camí pel mig i la carretera que sortia cap a València. Avui són els carrers de La Nostra Senyora de l’Assumpció i Baró de Sant Petrillo.

Cementiri Vell

Encara que molts anys abans ja s’havien promulgat ordres reals per suprimir tots els cementiris en les parròquies de les ciutats, només quan arriba la epidèmia de còlera en 1880, és quan hi ha ordre ministerial definitiva perquè els cementiris es desplacin als afores.

Per poder emplenar aquestes normes es compren terrenys en la partida de Vera. Li va cabre a D. Francisco Català iniciar aquest trasllada proporcionant aquest petit reducte del nostre cementiri que cridem “Vell”.

El camp en què va ser construït en aquell temps nou cementiri, pertanyia a D. José Mª Ciuranas Ferrandis, alies Pepe Franco. El seu net ´és el que ens explica aquestes coses. El camp era de sis fanecades. Es va construir només una part, la que avui es diu cementiri Vell, i després es va ampliar el que actualment es diu sector Eixampli. La fanecada es va pagar a 150 pessetes.

Per a la construcció d’aquest cementiri van contribuir molts feligresos implicant pedres i materials des de la pedrera de Burjassot. Encara es poden enumerar alguns d’ells: Espurna, Pepe Franco, Andreuet de Benlliure, Talpo, Cafis, Luis de *Plaça, etc. Això es dóna en els últims anys del segle dinou (1896-99).

Sector Eixampli

D. Miguel Zaragoza Barber, rector en aquest moment, és el que s’encarrega de la ampliació, habilitant la resta de les 6 fanecades donant-li a aquest sector el nom de “Eixample”. No podem fixar data de construcció, doncs hi van anar ampliant poc a poc segons les necessitats. Si que sabem que els primers enterraments que es realitzen són en 1925. En la guerra civil, com el cementiri era parroquial, per la mateixa regla de tres, com en moltes altres coses, el Comitè Socialista de la localitat, es va confiscar d’ell.

Van profanar les sepultures dels P.P. *Salesianos i les del que va ser guarda rector d’aquesta, D. Francisco Català i Boscà. Dels cadàvers dels P.P. Salesianos profanats, ha de fer-se esment del que va ser condiscípul de Sant Joan de Bosco, D. Santiago Elrione, popular i benvolgut vicari de Sant Antoni Abada del carrer de Sagunt i un germà *salesià mort, segons s’afirma en gran estima de
santedat, per la qual cosa es trobava inhumat en lloc preferent. A partir d’ací fins que acaba el conflicte, tots els enterraments van ser civils, sense que fos permès cap signe catòlic.

Sector Nou

Amb els terrenys adquirits per al cementiri per D. Sebastián Zaragoza, un nou sector s’afegeix al nucli primari. Encara que es compra una extensió determinada, no es pot construir íntegrament. Li afecta el projecte de la autopista amb les seves servituds. De les 5 fanecades i deu braços comprades als seus propietaris queda un triangle amb una superfície de 272 metres no edificable.

Aquest terreny és una propietat indivisa que pertany a quatre propietaris, als que es posa d’acord per a la seva venda. La inscripció en el registre a nom de la Parròquia es fa el 16 d’Agost de 1960.

En 1961, una vegada construït, es beneeix aquest sector pel Bisbe Auxiliar.

Sector 4.D.

Amb l’increment de població, les necessitats d’enterraments en Benimaclet augmenten i s’intenta respondre a això mitjançant la construcció d’un nou sector. Per a això es van adquirint, per part de l’Administració del Cementiri, parcel•les de terreny a diferents propietaris.

La primera compra es fa el 16 de novembre de 1973. Són 4 fanecadess. La segona compra és el 31 d’octubre de 1975, amb 4 fanecades i cent vuitanta braços i la tercera, el dia 20 de novembre de 1986. Aquesta vegada són tres fanecades.

La promoció i gestió de tot això, està a càrrec de D. Juan Luis Orquín, rector del moment.D. Juan s’encarrega també d’allò que suposava una assignatura pendent, i és, la condícionament i *embellimment del cementiri mitjançant la ubicació d’una petita però moderna capella dins d’un entorn molt agradable. Suposa un espai idoni per a celebracions multitudinàries en la festivitat de Tots els Santos.

En la tasca de tots els rectors està la d’anar millorant el nostre cementeri. En el poc temps que tenim amb nosaltres a D. José Antonio Varela, rector actual, també es va veient aquesta millora així com la construcció del Pavelló Sacerdotal, un nou pavelló de nínxols i l’entrada, entre unes altres.