En l’actual edifici que es troba on s’emplaçaven les barraques, s’han inserit uns taulells amb un dibuix d’aquestes, per a recordar la seua ubicació i existència, ja que van ser les últimes barraques de Benimaclet.

Més tard, una vegada construït el nou edifici, es va situar l’ambulatori de Benimaclet en la planta baixa. En aquest ambulatori no hi havia cap tipus de recepció per donar cita previa. Eren els propis pacients, o familiars de pacients, els que s’anaven passant el torn l’un a l’altre, amb diverses cues de torns, una per a cada metge.

La propietària del local era la farmàcia n’Adelina, que el va cedir a la Seguretat Social perquè instal•laren l’ambulatori. Era una planta baixa xicoteta i precària, amb una sala d’espera minúscula. En la memòria col•lectiva perviuen els noms dels doctors Martí, Maximiliano i d’altres.

Un veí recorda com era l’ambulatori a la fi dels anys 60: “Era una planta baixa tercermundista, un local amb calor sufocant a l’estiu i un fred polar a l’hivern, el vàter s’inundava cada vegada que queien unes gotes de pluja i la bombeta de la llum l’ha furtava constantment algun pacient sense escrúpols.”

A la fi de la dècada dels setanta, l’ambulatori es va traslladar a una planta baixa més àmplia situada en la cantonada d’Emilio Baró amb Assagador d’Alboraia (llavors denominada Camí Cases de l’Enginyer).

Després de l’ambulatori, la planta baixa de Baró de Sant Petrillo va ser ocupada per la Unió Democràtica de Jubilats i Pensionistes, la qual als pocs anys es va traslladar al seu lloc actual al carrer Utiel.