Maria ens explica que aquesta alqueria i la seua horta, pertanyia als Comtes de Trenor, una aristocràtica família de militars i comerciants que vivien al carrer de la Pau i tenien grans extensions de terra. Els iaios del marit de Maria, Isidro Senent i Maria Penya, eren arrendataris de l’alqueria i la seua horta, que arribava fins a l’actual carrer Emili Baró. L’any 1933 van poder comprar-la als comtes i va passar a ser de la seua propietat. Era una àmplia casa de camp, a dalt tenia diverses habitacions i a sota, tenia la cuina i el menjador. Allí van viure amb els seus vuit fills, dedicant els seus camps a l’agricultura. A causa de la necessitat d’adobar la terra, tenien animals, sobretot porcs, dels quals obtenien l’adob i dels quals també podien alimentar-se.

Com era normal en l’època, els pagesos que treballaven la terra eren jornalers que dormien i menjaven a les alqueries, en l’època de sembra o recollida. Quan venia la campanya de la creïlla, bullien totes les de menor grandària, que no es venien, en grans calderes i les tapaven amb sacs. Expliquen que, quan la gana estrenyia, els treballadors deien: -Amo, ¿saco una? – referint-se a les creïlles que hi havia bullides. I quan la gent passava, els escoltaven dir sempre aquesta frase i afegien: – Aquests sempre estan amb el “saco” i vinga amb el “saco”. Així, Maria recorda que la família deia, que aquest “saco” del verb “sacar” va ser el que va originar el nom de l’Alqueria del “Saco”.

Maria va nàixer i va viure, com ella diu, a “l’última casa de Benimaclet”, en el camí del Cabanyal, número 3. Aquest camí ha desaparegut, però part del seu recorregut passava pel que actualment és el carrer Ramon Llull. Quan es va casar amb el seu marit, José Senent Penya, el 1956, es va anar a viure amb ell i la seua família a l’Alqueria del “Saco”.

Aquesta alqueria va ser un lloc emblemàtic i important de Benimaclet, perquè, en múltiples ocasions i per diferents motius, va ser un lloc de trobada entre els camperols i veïns de Benimaclet. Es tractava d’una família bastant volguda ja que, en general, no tenien problemes amb ningú: “la gent venia a celebrar la Pasqua, els xiquets venien a jugar, els joves és disfressaven… El rector, el capellà de Vera, venia molt per ací, i s’asseia i venia a confessar en la regadora mateixa”.

Maria recorda el seu sogre quan explicava que en l’alqueria van tenir una botiga on acudien a esmorzar els camperols de la zona. També es venia vi i altres productes de primera necessitat.

Després de la guerra, l’església presentava múltiples desperfectes per la qual cosa no s’hi podia celebrar missa. Va ser llavors, durant el temps que va durar la rehabilitació d’aquesta, quan es va començar a celebrar missa en l’Alqueria del “Saco”. I també, es van oficiar comunions i batejos dels veïns de Benimaclet.

Aquesta alqueria, més tard, va ser utilitzada com a magatzem de venda al major. Es compraven creïlles i es preparaven en bosses per a vendre als llavors anomenats “superets”, xicotets supermercats. També van arribar a realitzar exportació, a causa de la demanda de “cistelletes de vímet amb creïlles”.

A causa de la proximitat del trenet, així com de la línia del tren d’Aragó, hi havia múltiples ferroviaris vivint a Benimaclet. Aquests celebraven la festa dels ferroviaris el tercer diumenge del mes de maig. Isidro, el germà major del marit de María, treballava a Renfe com a forjador i era clavari d’aquestes festes. Era costum que un dels clavaris es quedés la Mare de Déu a sa casa. Així doncs, la xicoteta Mare de Déu dels Desemparats pertanyent a la Renfe va estar unes festes en l’alqueria del “Saco”, amb tota la gentada i els festejos que això implicava.

Sobre l’any 1987, un senyor que estava fent un reportatge sobre l’horta de València va passar per allí i els va dir que era una llàstima que anaren a tombar l’alqueria. Així es va assabentar Maria del que anava a ser el futur de la seua llar. Ella no sabia res i el senyor li va explicar que l’Ajuntament tenia uns plànols de noves construccions i que estava previst construir damunt de la seua alqueria. Maria va dir: “D’això res, d’ací a mi em trauran amb els peus per davant”. Però, malauradament, no es va poder fer res per salvar la seua preuada alqueria del desenvolupisme urbanístic salvatge que estava vivint València. El marit de Maria, qui havia mort el 16 de juliol del 1980, no va arribar a assabentar-se de res. No es va tractar d’una expropiació explícitament, però es van veure obligats a vendre, ja que, si no ho hagueren fet des d’un principi, sembla ser que els haurien expropiat, rebent una compensació econòmica molt menor. El 14 de juliol del 1993, van haver de fer la mudança. Així, l’extensió d’horta de l’Alqueria del “Saco” es va convertir en un edifici de pisos alts que van construir al costat de l’alqueria. Uns dies més tard, la van derruir. Avui dia, Maria pot veure des de la seua balconada, sempre sentint impotència, l’actual esplanada inerta pertanyent a l’Ajuntament, on abans se situava la seua alqueria plena de vida. Encara en queden alguns arbres, que en el seu moment va plantar el seu marit, avui, però, envoltats de cotxes.