Alqueria La Puríssima

Data:
Adreça:
Arquitectes:

Per a poder reconstruir la història d’esta alqueria, hem tingut la inestimable ajuda de la família Giner, els últims habitants de la mateixa.

Podríem dir que fins a finals dels anys 90 del passat segle XX, esta alqueria se situava enmig de camps de cultiu. No obstant això, a causa del desenvolupament urbanístic, tota esta horta i les seues sendes i camins han desaparegut, i l’antiga alqueria està situada en l’actual Avinguda de Valladolid, rodejada per alts i moderns edificis. Encara que no hi ha documents per a datar-la, es creu que el seu origen és del segle XVIII o potser anterior.

Segons conta, la família Sanchis Sals i els seus descendents van viure en esta alqueria durant el segle XIX i a principis del XX. Es diu que en algun moment anterior es va vendre o es va donar a unes monges. En 1960 la família Giner Sánchez la compra a A. Gresos Rubio que li la va comprar a L. Almenar Soler que la va heretar de C. Almenar Soler en 1953.

Seguir llegint…

La propietat estava formada per la casa, una caseta amb galliner i un tros d’horta. Fins a 1964 la planta de l’Alqueria era en forma de U i tenia tres escales d’accés a la primera planta. La família Giner ens conta que hi ha una llegenda sobre l’alqueria que deia que sota una de les escales, s’amagava un antic tresor. El seu corral estava obert cap a la sèquia de Rascanya i comptava amb dos galliners enlaire.

El terreny d’horta que corresponia a l’alqueria, el pare de la família Giner ho dedicava a cultivar productes per a casa. En tota l’horta de Benimaclet i, en general, de l’Horta Nord, hi havia dos o tres collites a l’any. Se solien plantar creïlles, xufes, cebes, cacau i tabac, entre altres coses, segons la temporada. En l’alqueria, a més, també van tindre animals al llarg de la seua estada allà: porcs, cavalls, bous, ponis, conills, gallines, titots… inclús van tindre una llebre que es deia Antonia, com a mascota, sense comptar gossos i gats que, com en tota casa de l’horta, eren habituals.

En aquells temps les portes de l’alqueria solien estar obertes. Els xiquets campaven a gust pel recinte. Tant era així, que una de les filles recorda amb un somriure com una vegada la van agarrar menjant tomaca amagada entre les tomaqueres. Una altra de les filles conta que: “Amb tres terrasses i una habitació enorme, no feia falta eixir d’allí”. Quan arribava març: “Féiem falles amb cartons i trastos vells i els demanàvem diners als llauradors per a poder comprar petards” recorden entre rialles. En aquella alqueria, era habitual fer reunions familiars i de llauradors. Seure en la porxada (porxe) a tallar les creïlles per a plantar, era quelcom habitual durant desembre. En setmana santa acudien allà altres famílies, amics i xiquets a celebrar les festes.

Entre els anys 1964-1966 van reformar l’alqueria ensostrant part del pati, pujant sòls, etc. Després d’esta reforma, la planta baixa es va destinar a les tasques del camp, garatge, magatzem i quadres, excepte una habitació que servia de despatx amb eixida al porxe posterior. La primera planta es va dedicar quasi tota a habitatge i la resta a cambra (graner), on s’emmagatzemava la collita de la temporada, s’assecaven xufes, tabac, etc. Sobre l’ habitatge hi havia una altra altura destinada a porxe. En 1976 es va ensostrar una de les 4 terrasses.

A mitjan anys 80 del segle XX és declarada “Bé d’interès històric artístic” (ara cridat “Bé d’interés cultural” BIC), no obstant això, només hem pogut trobar fins al moment la fitxa tècnica pertanyent a la ceràmica amb la imatge de la Mare de Déu de la Immaculada Concepció, declarada com BRL (Bé de Rellevància Local). A mitjan anys 90 del segle XX, quan els treballs agrícoles decauen, part de les quadres de la planta baixa es van llogar a una empresa de jardineria.

En la redacció definitiva del PGOU (Pla General d’Ordenació Urbana) aprovat en 1.988, els ciutadans vam tindre la gran sort que esta preciosa Alqueria quedara catalogada com a Edifici Protegit, salvant-se d’esta manera de la seua destrucció i desaparició una vegada que es duguera a terme el PAI (Pla d’Actuació Integral) d’Orriols, el qual va ser aprovat en el Ple Municipal dut a terme el 28-2-1997, i constava d’una superfície de més de 500.000 m2 i la possibilitat de construir 3.355 vivendes. L’Associació de Veïns i Veïnes de Benimaclet, sempre va estar alerta perquè la protecció detallada en el PGOU fóra una realitat.

El PAI d’Orriols afectava esta part de Benimaclet (nord) amb la conseqüent reestructuració de parcel•les d’horta que serien utilitzades per a altres fins. El pare de la família Giner es va estar reunint amb altres agricultors també afectats per este programa. A tots ells els oferien una quantitat econòmica per sa casa i les seues terres però desigual i en relació a allò que anara destinat el terreny. Per això, van intentar que tots foren a una per a eixir igualment beneficiats, però la majoria de veïns van acceptar l’oferta que se’ls havia fet i se’n van anar. Alguns es van convertir en promotors, ja que es quedaven amb part dels pisos que es construïen.

La família Giner no va voler accedir a la venda forçosa de la seua alqueria per la ridícula quantitat que se’ls hi oferia i va decidir lluitar legalment, primer per a quedar-se i més tard perquè no se’ls expropiara la propietat. Per això i fins que des del jutjat no es resolguera la situació, la família Giner va decidir no accedir als diners que Espais del Nord, que era la promotora del PAI, havia ficat en un compte d’hisenda.

Però a causa de la informació proporcionada per l’Ajuntament de València a l’Associació de Veïns de Benimaclet (on s’afirmava que la família Giner havia rebut una compensació econòmica huit vegades superior a què realment rebrien) i a la pressió exercida, a través dels Mitjans de comunicació i altres accions, al desembre de 2001 es desnona la família Giner Sánchez, per mitjà d’un expedient de reparcel•lació forçosa. Tant a la família com a l’empresa de jardineria, que tenia llogada part de l’edifici, només se’ls va concedir una setmana de termini per a desallotjar i buidar l’Alqueria, així com per a buscar una altra casa i un local per a emmagatzemar els seus efectes. Estava a punt d’arribar el Nadal, i el pare de la família estava malalt d’Alzheimer. Però res d’açò va evitar que, ràpida i forçosament, hagueren d’anar-se’n a una casa de lloguer.

Ja en el 2.002, una vegada quasi finalitzat el PAI, l’A.VV va sol•licitar a l’Ajuntament, i en concret a la Regidoria de Benestar Social, que l’ús de la dita Alqueria fóra per a un Centre de Dia per a Persones Majors un servici de què el barri no disposava i era necessari. La sol•licitud va ser aprovada, passant momentàniament a les mans de la Regidoria d’Ocupació, perquè, ,itjançant una Escola Taller, es duguera a terme la rehabilitació de l’edifici. El termini aprovat per a dur a terme tal fi va ser de dos anys. Per a l’any 2004 l’edifici hauria d’haver estat en mans de la Regidoria de Benestar Social perquè esta duguera a terme la instal•lació de tot l’equipament necessari per a inaugurar el Centre de Dia eixe mateix any. No obstant això, des de 2004 fins a principis de 2010, no es va fer absolutament res i durant eixe període l’edifici va patir deterioraments en la façana, finestres, etc. pel que va caldre destinar un pressupost de 30.000 € per a esmenar els esmentats desperfectes. A finals de 2009 i després d’una visita “a peu d’obra” l’A.VV va tindre coneixement que allò que s’ha realitzat per l’Escola Taller va ser menys que res, per la qual cosa va haver d’eixir a Concurs una nova fase de rehabilitació de l’Alqueria. Les obres van començar a principis de 2010 i van finalitzar en la tardor del mateix any, però malgrat això l’edifici encara va estar més d’un any tancat.

Lamentablement, després d’haver desnonat de manera urgent i injusta a la família, aquella alqueria va estar sense ús durant onze anys. Fins a febrer de 2012 no es va obrir com a Centre de Dia.

L’A.VV va mantindre durant tot este temps multitud de reunions amb diferents Regidories i va dur a terme diverses concentracions, arreplegues de firmes, etc. gràcies a la qual cosa, hui en dia Benimaclet pot disposar d’un important servici per a les seues persones majors.