Aquest significatiu grup de vivendes de renda limitada es deu a les iniciatives de la “Entitat constructora benèfica San Francisco de Asís” i de Luis Ferreres Russafa. Dissenyades entre 1955 i 1957 per l’important arquitecte valencià Javier Goerlich Lleó, responsable de la fisonomia moderna de la ciutat de València, completen dos llargues i estretes pomes agrupades entorn al carrer San Francisco de Asís i limitades exteriorment pels carrers Murta, Mistral, Lliri Blau i Mestre Bonaventura Pascual.

Són blocs lineals de 4 altures d’ús residencial en totes elles, excepció feta d’alguns xicotets comerços instal•lats en les plantes baixes dels seus xamfrans extrems. La distribució de les vivendes, associada a una racional distribució de l’estructura de formigó armat i amb un programa de tres o quatre dormitoris, mostra un significatiu canvi que també es produeix en altres llocs de València: en els trams centrals, els primers a construir-se, les estades d’ús comunitari (cuina/saló) recauen cap als amplis i mancomunats patis interiors, mentre que en els extrems ho fan ja directament als carrers perimetrals. Són arquitectures amb façanes i interiors elementals on, en paraules del seu autor, “s’han sacrificat elements luxosos i decoratius per la consecució d’una millor economia dins de les condicions d’habitabilitat i higiene assenyalades per l’Institut Nacional de la Vivenda”.

Popularment son conegudes com les “cases dels ferroviaris” perquè van acollir, al principi, a la població aragonesa que va arribar a la ciutat per treballar en la línia valenciana de la Companyia del Ferrocarril Central d’Aragó.