Es tracta d’un habitatge i estudi d’arquitectura, l’arquitecte del qual és Manuel Cerdá Pérez i va ser construïda entre 1999 i 2002. Està composta de soterrani, dos plantes i porxe, amb un pati interior. Una escala paral•lela a la fatxada organitza tots els seus espais. Suposa un disseny contemporani que respecta els valors ambientals del casc històric que l’envolta, sense caure en falsos mimetismes.
L’ habitatge es tanca al carrer i s’obri al pati interior, orientat al sud, rebent el sol tot l’any. Realitzada d’una manera molt senzilla i utilitzant el menor nombre de materials possibles, es desenrotlla per mitjà de quatre espais únics, u per nivell. En el seu interior destaca el diferenciat ús de la llum natural, que va canviant segons es recorre la mateixa des del soterrani, fins a la planta porxe.

Està inclosa en la Guia d’Arquitectura de València, editada pel Col•legi Oficial d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana i ha sigut objecte de nombroses publicacions en revistes especialitzades del sector, incloent-hi a més el rodatge d’un capítol del programa de televisió “S’estila”, de Canal 9.

Cal destacar que en 2003 també va ser utilitzada com a plató cinematogràfic per al rodatge de la pel•lícula “AQUITÀNIA”, de la productora “Trivisión”, dirigida pel director valencià Rafa Montesinos, i els actors principals del qual van ser Aida Folch, Joan Crosas i Jorge de Juan, estrenada en la Mostra del Cinema del Mediterrani d’aquell any.

En la planta baixa limítrof, en el núm. 16, s’ubica l’estudi d’arquitectura abans ressenyat, que a més funciona com a espai cultural ( Multi Cultural Project Arquitectura ) integrat en la xarxa d’espais culturals del barri denominada “Benimaclet Entra”. En ell es programen exposicions, xarrades, conferències mensuals encaminades a donar al barri una oferta cultural alternativa i fresca.

Tal com ens conta el propi arquitecte, durant la seua construcció va ser “batejada” de diferents maneres pels veïns que la veien créixer, donada la senzillesa de la façana principal, passant a ser des d’una clínica dental, a un gimnàs, fins unes oficines. Però la definició més bonica, per a ell, era la que una mare li va donar a la seua filla un dia mirant la façana: “Mira, filla, esta casa és una cosa que no és una casa”.