L’edifici va deixar de funcionar com a magatzem de creïlles i, el 29 de desembre de 1983, es va inaugurar la discoteca Pachá Auditorium. Es tractava d’una impressionant sala de concerts i discoteca, amb l’última tecnologia en il•luminació espectacular, so, aire condicionat, extracció de fums i seguretat. Es va convertir en un eix central de moviment juvenil. Hi havia diferents espais en diverses alçades: discoteca, hamburgueseria, boutique, quiosc i sala de màquines de joc.

Per Pachá van passar grups i solistes impensables fins a aleshores per aquestes coordenades. Alguns, com Depeche Mode, Nina Hagen, B.B. King, O.M.D., Rádio Futura, Simple Minds o Gabinete Caligari, van actuar en els primers mesos de vida d’aquell auditori-discoteca, que va posar a València en el circuit de concerts a Espanya.

Pachá València va començar a fer aigües pels seus elevats costos i perquè la discoteca no acabava de funcionar. Va canviar de nom per diferències econòmiques amb Ricardo Urgell, propietari de la famosa marca d’oci internacional. Llavors, va passar a denominar-se Arena Auditorium i la societat original també es va dispersar. Per Arena van passar també desenes de grups i solistes espanyols i estrangers com ara Iggy Pop, Radiohead, Héroes del Silencio, Rádio Futura, etc. La llista de concerts que hi va haver és interminable. Durant prop de 15 anys es va erigir en el centre de referència musical de l’urbs. Per a diverses generacions de valencians, el que es va viure entre els seus murs són records inesborrables. Ningú no pot llevar-li els mèrits d’haver portat a València a les millors estrelles del pop rock.

Al llarg d’Emili Baró es veien, a certes hores, a grans grups de joves que venien caminant des del centre de València o des de la parada d’autobús, dirigint-se cap a la discoteca.

Les característiques del local i el seu aforament mitjà, amb capacitat per a diversos milers d’espectadors, van catapultar Arena a l’escalafó nacional. Però la trajectòria guanyada a pols durant més d’una dècada no va evitar el final. Per desgràcia, l’oci nocturn de l’època es va associar a drogues i violència. I la discoteca va tancar les seues portes el 1999.

Des de llavors, no ha cessat el seu deteriorament. Així s’ha vingut denunciant reiteradament pels veïns, que reclamen l’expropiació de l’immoble i la seua rehabilitació per a tractar d’atorgar-li una utilitat pública que beneficie als residents de Benimaclet.

Segons el Pla General d’Ordenació Urbana de València, la construcció està protegida i, en teoria, a resguard de l’especulació urbanística, ja que la parcel•la figura amb una qualificació d’ús terciari i no pot acollir habitatges. Així i tot, els veïns temen que l’històric local puga acabar en ruïnes, si continua degradant-se al ritme actual. Pel novembre del 2012 va patir un incendi i, pel juny del 2013, va patir diversos enderrocs de la teulada. S’ha barallat la instal•lació d’un mercat, així com la seua transformació en dotacions d’ús social i cultural per al districte, encara que cap d’aquestes opcions ha arribat a plasmar-se. Qualsevol actuació està supeditada a una operació urbanística que encara no ha adquirit forma i, mentrestant, els vestigis d’aquesta antic magatzem de creïlles van languideciendo, a la mercé del temps.