La línia contava amb les estacions del Pont de Fusta -Baixador de Benimaclet – Estació de Benimaclet (“L’Estacioneta”) – La Carrasca – La Cadena – Les Termes – Les Arenes – El Grao. Mantenint-se fidel al seu recorregut des dels inicis al servei dels veïns de Benimaclet per apropar-nos a la platja de la Malvarrosa, Les Termes, Les Arenes.

En tant en quant el barri anava creixent urbanísticament, les vies del “Trenet” anaren convertint-se en una barrera que el dividia i l’aillava alhora que provocava molèsties, accidents, fins i tot ocasionant víctimes mortals. Al 1974 els veïns de Benimaclet iniciaren una lluïta de movilitzacions amb concentracions i manifestacions per tal de sol.licitar mesures de seguretat.

Davant les constants protestes, a febrer de 1976 l’Ajuntament del cap i casal presidit aleshores per Ramòn Izquierdo, va fer construir dos murs que delimitaren la via però, que alhora formaven una barrerra insalvable quedant la població totalment dividida en dues parts sense cap possibilitat de comunicació, anomenat pels veïns com “el mur de la vergonya”.

Aquesta tanca esdevingué un remei pitxor que el problema original, deixant Benimaclet incomunicat amb un sol pas de vianants al carrer Juan Giner, a més del pas a nivell sense barrera de Baró de San Petrillo per a vianants i vehícles. La promesa de començar més passos de vianants als carrers Poeta Altet i Dolores Marqués va quedar incomplida. A més, la tanca no donava solució als accidents donat que els veïns continuaven saltant-la per tal d’accedir d’uns carrers als altres. Pel que les protestes veïnals continuaren, liderades per l’AVV de Benimaclet.

A mitjans de la decada dels huitanta continuaren succeint accidents mortals a més de l’aparició de la problemàtica social ocasionada per la concentració de drogodependents al pas soterrani existent per a creuar les vies i que a més s’innundava sovint amb les pluges. Pel que les protestes i movilitzacions anaven arrossegant i augmentat la participació ciutadana.

En abril de 1988, veïnes i veïns decidiren tallar les vies diariamentel per reactivar i reforçar les protestes. Pel que el director de FGV ordenà reduir la velocitat dels trens a 30km/h en les immediacions dels passos a nivell sense donar solució a la problemàtica, i en un sol any, el 1989 es comptabilitzaren huit víctimes mortals.

L’Assemblea de Veïns i l’Associació de Veïns, exigien el traçat soterrani de les vies, però la Conselleria d’Obres Públiques va fer l’opció de “tranviarització” de la línia. Les manifestacions continuaren. El 19 d’abril de 1989 la Polícia Nacional va detenir catorze veïns de Benimaclet, sense raó aparent, doncs estaven informant-se de les gestions que s’estaven realitzant sense transgredir cap llei, no impedien la circulació i es trobaven a les voreres. Finalment s’arxivà la denúncia dels quatorze detinguts i es suspengué el judici. A l’Octubre es va contruir un pas a nivell al carrer Dolores Marqués.

La situació era insostenible i les movilitzacions dels veïns creixent. Per al 17 de desemre de 1989 l’Associació veïns anucia una cadena humana i un dia abans l’alcaldessa de València Clementina Ródenas anuncia la supressió de la línia del trenet entre l’Estacio de Pont de Fusta i el Grao. Fet significatiu que donava pas a la desaparició del mur i vies de tots els barris que travessava la línia i molt especialment el cinturó de ferro que tenallava Benimaclet. La cadena humna convocada esdevingué una celebració i un simbòlic enderrocament del mur. El 31 de gener de 1990 isqué l’últim tren. Durant divuit anys de lluita i segons dades de FGV amb huitanta-set atropellaments, vint-i-dos morts, quinze suicidis i vint-i-huit colisions amb vehicles. Tot i no aconseguir el soterrament de les vies, la força de l’únió dels veïns aconseguí la desaparició del cituró de ferro, de les seues morts i els continus accidents.