El dipòsit d’aigua es pot observar actualment al carrer Enric Navarro. El veïnat del barri té dues històries per a explicar el seu origen. D’una banda, s’explica que es va instal•lar per a proveir un grup d’habitatges coneguts com les Cases d’Abel Guardiola, que es van construir entre els anys 1955-56 al carrer esmentat, incloent-hi la plaça de José María Trenco. Aquest dipòsit també proveïa les dues illes de xalets que ocupaven, i ocupen, tota l’illa Mistral-Enric Navarro-Germans Villalonga-Vicent Zaragozà, que també va realitzar aquest constructor.

D’altra banda, altres veïns associen l’existència d’aquests xalets i, per tant, del dipòsit d’aigua, a la construcció d’habitatges entre 1920 i 1928, per part de la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València, per als seus empleats.

La Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València es va crear el 1917 a partir de la fusió de la Societat Valenciana de Tramvies i la Compagnie Génerale dónes Tramways de Valence (Espagne) Société Lyonnaise, dedicada a l’explotació dels tramvies urbans de la ciutat de València i coneguda popularment com la Lionesa a causa dels problemes de pagament d’impostos d’aquesta última, ja que es tractava d’una companyia estrangera.

La nova companyia (rebatejada popularment com Cacaus, tramussos, faves i vi) va ser l’encarregada de gestionar els ferrocarrils de via estreta de la ciutat de València durant quaranta-set anys, ja que el 1924 va absorbir la Societat de carbons minerals de Dosaigües i del Ferrocarril del Grau de València a Torís. La gran aportació d’aquesta companyia va ser l’electrificació de les vies, que es va iniciar el 1916 amb la línia que comunicava l’estació del Pont de Fusta amb la del Grau i va finalitzar el 1928 amb l’electrificació de la línia a Llíria.

El dipòsit d’aigua queda com a testimoni del que van ser els temps en què la canalització d’aigua corrent, no era allò més habitual. Hui en dia, s’ha convertit en un símbol més de Benimaclet.